Avui
14.4º 51% 0.0 Km/h
Publicitat

Opinió

Les tardes de diumenge

Durant les tardes de diumenge, hi ha moments d’una calma misteriosa, gairebé inhumana. Són estones en què el temps s’atura i els canelons, el vi del Priorat, la dolçor del braç de gitano i l’aroma del cafè, es barregen, et treballen per dins i t’instal·len, ple d’esgarrifances, dalt d’un núvol d’estrelles i coto fluix. És l’hora del got de guisqui, del te amb anís, de la pel·lícula americana sobre una mare rica i rossa a qui li segresten la filla. I mentre els diàlegs floten pels racons del menjador convertint-se en una mena de fil musical de la sensibleria estàndard, t’envaeix la depressió densa i nostra de cada diumenge.

Les tardes de diumenge es van fer per tenir un sofà suau i un gos pelut i dòcil a qui poder-li tocar el cap sense que et deixi la mà plena de babes, com fa el meu. Les tardes de diumenge es van fer per estendre’s damunt l’arena d’una platja de l’Empordà, del Maresme, barrejar el blau cel i el blau marí i imaginar monstres vestits de núvols.

Les tardes de diumenge es van fer per escoltar The Sound of de Silent o posar un vinil de Cohen, de Silvio, de Bach o de Camarón, apagar els ulls, volar amb una escombra entre les cames i deixar-te atropellar per un califat cabró i islàmic, o deixar-te cremar per la santa i puta Inquisició.

Les tardes de diumenge es van fer per passejar amb en Bram Stoker per un bosc romanès, entre la boira i sota la lluna, dins una diligència tirada per sis cavalls d’ònix i per un camí llarg i sinuós ple de llops, de dones amb rosaris i d’avets enormes, tacats de neu.

Les tardes de diumenge es van fer per pensar una mica en tu, en mi, en nosaltres, i per deixar de pensar en ells. Mirar-me per dins i pensar que encara sóc, malgrat el més de mig segle de vida, un animal tímid que no ha canviat pas gaire, que em deixo mullar per la pluja i faig el possible per no agafar el paraigües. Un descol·locat que segueixo trencant gots i plats, que perdo claus, que em taco i taco sovint i involuntàriament, a tot aquell que se m’apropa. Un sentimental que enyoro la rialla de la meva filla, els miols d’un gat antic, la magnòlia de la infantesa, un grapat de morts o aquelles postes de sol que contemplava des de dalt del meu refugi, entre llibres, més enllà de la fàbrica de sabó, blanca i trista.

Les tardes de diumenge es van fer per mirar les fotografies antigues de familiars i d’amics, imaginar vius i morts mentre ofereixes un somriure humit en honor de tots aquells dies miserables en què vam ser tan feliços.

Les tardes de diumenge es van fer perquè ens desesperem en pensar que de la vida mai en sortirem vius, que de dilluns a divendres perdem el temps d’una manera absurda i sense saber si arribarem a la desitjada jubilació o ens quedarem, qualsevol tarda de diumenge, ancorats en aquest sofà suau, ampli i ple de pèls de gos. Amb la boca oberta, els ulls en blanc i els crisantems trucant a la porta.
 
Publicitat

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 


Publicitat
Publicitat





Aparador

"Ens han ensenyat malament l'anglès, ara ho estem canviant"

giny

Edició en paper

14 de desembre de 2017

Publicitat



Publicitat

Entrevista

Roger Pallarès: "Al Japó els actes d'homenatge no són reivindicatius; són introspectius"

Roger Pallarés Becat per assistir a la conferència internacional de Joves per la Pau a Hiroshima

Roger Pallarès:
Publicitat