Avui
20.6º 68% 1.9 Km/h
Publicitat

Opinió

Ficció

(Algú va dir: Escrivim ficció perquè és l'única forma socialment acceptable de ser mentiders compulsius)
 

Dilluns catorze d’agost de dos mil disset, eren exactament les zero hores i setze minuts. Un cop més, ell i jo, caminàvem amunt per les escales del  Puig de les Forques, en Xèspir em treia a passejar per la foscor d’ una d’aquelles nits fastigosament càlides, massa humides, enganxoses, tropicals, caribenyes-vallesanes, tan denses que fins i tot conills i rossinyols tenien atacs d’asma severs. El gos imaginava gosses a cada tronc d’arbre i jo contemplava la ciutat convertida en una manifestació de cuques de llum o cercava les llàgrimes del ploramiques sant Llorenç entre núvols de fang i fanals diabètics. A la capital del Vallès, era un dels dies de l’any més buits, molts granollerins voltaven per Platja d’Aro, per Calella, per Sant Antoni de Calonge o pels Pirineus; però encara en quedaven alguns, els que busquen papers, cartrons i ferralla dins els cofres del tresor que hi ha a cada cantonada o a l’entrada del parc.

Nosaltres, érem a punt de fer el cim i deixar la nostra bandera ben amunt (que no era altra cosa que una bossa plena de merda del gos), de sobte en Uiliam quedà clavat, amb el cap alt, la cua amunt i una pota del davant aixecada. Malgrat l’obscuritat i la meva vista escardada, vaig distingir com al darrera d’una alzina surera s’hi movia el què semblava una figura humana, vaig fer veure que no l’havia vist i vam continuar amunt, encuriosits, intranquils i amb un roc a la mà dreta. Res, no va passar res i vaig preferir no explicar-ho a casa, no fos cas que es fessin seva l’anècdota i no volguessin treure el gos mai més, això per a mi seria una autèntica catàstrofe.

L’endemà (celebració de l’assumpció de Maria) i una mica més tard que el dia abans, tornava a enfilar-me pel Puig de les Foques (heu d’anar-hi en nits de lluna) i aquesta vegada la figura, l’aparició, va ser molt més real, directa. El gos bevia a la font que hi ha al cim i aquella mateixa figura del dia abans va venir de cara, ràpida, com si flotés. Era una dona ni vella ni jove, baixa, cabells llargs i enteranyinats, anava bruta, molt bruta i feia una pudor com la d’aquell matí a la granja de Marata, fa massa anys, quan el gos del meu amic Tetó va desenterrar els vedells morts setmanes abans i mal enterrats.

Se’m va acostar i en un català difícil d’entendre, va dir-me: –Hola sóc Anna Boirons, era rajolera, molt abans del blanc Rayo i el blau Maynou. El mes de novembre de l’any 1619, em van capturar els caçadors de bruixes juntament amb l’Úrsula Roca, l’Elisabet Rossell, la Ramoneta... i sota tortura ens van fer dir el que ells volien que diguéssim: Que tot el què havia passat de dolent era culpa dels nostres encanteris. I que si organitzàvem festes rave i orgies al bosc de Bigues i Riells; que ballàvem sota la llum de la lluna, que preníem begudes alcohòliques, que al gorg negre de Vallgorguina fumàvem tota mena d’herbes que ens feien volar; que fornicàvem amb els fills del diable dins de carros tunejats. Els culpables, van dir, no eren els nobles, no eren els senyors dels castells, ni la sequera, ni les malalties, ni els especuladors, ni els corruptes, ni el Banco de Santander, ni el Bilbao Vizcaya Argentaria, ni els paradisos fiscals...Només nosaltres érem les culpables autèntiques de les misèries del país, de la recessió, de les plagues, de la crisi...i ens acusaren de tot allò.

I després de la tortura, després de ser passejades amunt i avall per aquest poble llargarut sota la mirada i la cridòria dels borregos catòlics de sempre, després de tot, ens penjaren dalt d’aquest puig, aquí mateix, i els nostres cossos es van anar podrint en aquesta terra, des d’on de tant en tant surto, xafardejo les vostres converses i me n'adono que els temps no han canviat gaire, potser sí que, com deia el bruixot Dylan, ho estan fent però, massa a poc a poc, us falta una bona empenta i alguna revolució.

Després va marxar més ràpid de com havia arribat, agafada a una canya i com si escombrés el cel. Volant.
 
Publicitat

Comentaris

  • Si ho hagués escrit un altre li diria "que t´has fumat, paio?", però com ja et conec et dic felicitats per saber i poder somiar despert. ;-)

5 -10 -20 -tots
1


 


Publicitat
Publicitat





giny


Edició en paper

21 de setembre de 2017

Publicitat



Publicitat

Entrevista

Roger Pallarès: "Al Japó els actes d'homenatge no són reivindicatius; són introspectius"

Roger Pallarés Becat per assistir a la conferència internacional de Joves per la Pau a Hiroshima

Roger Pallarès:
Publicitat