Avui
26.3º 64% 1.0 Km/h
Publicitat

Opinió

Nòmada granollerí


Passejo amb nocturnitat pel davant de casa, pujo els cent quaranta-nou graons de la nit tropical i m’enfilo pel Puig de les Forques acompanyat pel beagle Uiliam Xèspir. Poca gent, algun gos, una parella de conills, una cuca de llum i els esperits de les dones penjades per ser el que no eren, bruixes.

Per setena vegada he canviat d'habitatge, sempre però, dins el terme municipal de Granollers. Els primers anys els vaig passar al centre, en aquella casa enorme i vella de la plaça aleshores anomenada de los Caídos (por Dios y por España), enganxat a molts familiars, a un jardí, a una taula de billar, al piano de la meva àvia i a la biblioteca del meu avi.

La meva segona residència, ja només amb pares i germanes, era més a l’est i a poca distància d’una font verda, en un carrer amb nom de poeta valencià: Ausiàs March. Molt a prop, s’instal·laven atraccions de fira i podies comprar aquelles pomes d’un vermell furiós i caramel·litzat i els núvols de sucre, de tant en tant es desplegava algun circ i en més d’una ocasió havia vist passar elefants que anaven a veure a la font.

Casat i ben casat, tornava al centre, era un pis petit d’un carrer estret i de vianants, batejat amb el nom d’un músic granollerí que vaig tenir el plaer de conèixer: l’Aureli Font. L’amistat que va sorgir entre alguns veïns d’aquella zona és d’aquelles que dura per sempre: Lluís, Carmen, Imma, Joan, Teresa, Rafa....

Després del músic, tots tres i el gat vam establir la nostra residència a l’àtic d’un carrer amb nom de cavaller templari: Roger de Flor. Encara avui, en aquell àtic magnífic de veïns de tota mena, la Mar, el gat i en Roger de Flor custodien els meus tresors de paper, de fusta i de pedra.

Un cop separat i amb la família trencada, vaig fugir cap a l’oest a viure en parella amb el meu gos Xèspir, era una casa blanca i freda entre Granollers i Lliçà d’Amunt, una casa de finestres obertes, piscina bruta, jardí enorme i amb unes veïnes simpàtiques que, amb talons d’agulla i lleugeres de roba, reien i jugaven a futbol a la terrassa del xalet convertit en prostíbul. Amb algun amic les havíem espiat en nits sense lluna, quan les persianes eren amunt, les llums enceses, els clients suats i la roba pel terra.

A la perifèria, només vaig passar-hi un parell d’anys perquè vaig mudar-me a un carrer amb nom de filòsof i clergue osonenc, en Jaume Balmes. Era un pis petit molt a prop de la Torre Pardalera, amb bons veïns, llogat als meus amics Jaume i Susanna, i on el gos i jo vam estar més a prop que mai, però sense arribar a enamorar-nos. Tant a la casa de la perifèria com a la de Balmes, mai vaig aconseguir fer-me un racó on sentir-me còmode, vull dir molt còmode. Jo buscava un espai com el què tenia en aquell àtic on, mentre elles dormien i entre llibres, escrivia, llegia i escoltava el què em venia de gust. I, poc a poc, em feia amic meu.

Avui i des de fa pocs dies, torno a tenir casa nova, en som quatre: una nena i una dona que m’enamoren constantment, el gos i jo. Vivim en un pis tranquil entre l’hospital i el cementiri, un ja té una edat i cal anar-s’hi acostant. Ara tot torna a ser diferent, em costa més baixar pel centre i els passejos amb en Xèspir per la meva estimada riera els he canviat per aquest turó magnífic de pins, d’alzines, de xiprers i de bruixes... De tant en tant m’acosto a la paret del cementiri i recordo els de sempre, familiars, amics i amigues desapareguts... i giravolto desconsolat com aquelles aus d’en Palau i Fabre que van perdre el fill. I miro el parc i després el cementiri, i torno a mirar el parc i xiuxiuejo: –Ser o no ser? I el gos poeta em mira, torça el cap, em llepa i respon: –That is the question

I segueixo passejant, acompanyat d’en Uiliam i amb el record humit de tots aquells que es desfan a l’altra banda del mur blanc, allà on els xiprers creixen entre el marbre, allà on els pardals criden i alguns records comencen a crear una capa verda, espessa i humida, de molsa.
 
Publicitat

Comentaris


No hi ha cap comentari


 


Publicitat
Publicitat

giny


Edició en paper

27 de juliol de 2017

Publicitat



Publicitat

Entrevista

“Tot i que costarà, el futur del periodisme està en la notícia de proximitat”

Àngel Casas Presentador, periodista i Creu de Sant Jordi 2017

“Tot i que costarà, el futur del periodisme està en la notícia  de proximitat”
Publicitat