Avui
25.3º 67% 1.9 Km/h
Publicitat

Opinió

El taller de bicicletes del carrer Anníbal

Em bellugo en bici per la vila. Visito, doncs, les botigues especialitzades perquè m’inflin les rodes o me les canviïn. Jo no ho sabria fer; sóc un negat per aquestes coses (com tanta gent de la nostra generació que no sap fer servir una broca o fer bon caldo, però això és un altre tema).
 
Ara em trobo que aquests establiments són lluminosos, amb el terra brillant sense un bri de greix, amb mecànics repentinats i amb olor de net... i a les estanteries hi ha aliments biogenètics i merdes d’aquestes, fins i tot. Mallots de fibres ultra tecnològiques, bicicletes de titani, alumini, magnesi... i altres materials estranys sortits del laboratori. El futur ha arribat al món del ciclisme i a mi només se m’acut una frase: aneu a prendre pel cul, estúpids!
 
Aquesta setmana que el Tour ja ha començat a rodar us pregunto: què n’heu fet d’aquell esport, imbècils? Aquell esport de gegants i Déus que pujaven muntanyes amb un sol plat i un o dos pinyons com a màxim. Si un llegeix la història del ciclisme hi pot trobar l’Olímp. Simples mortals que intentaven solcar-lo aguantant vents i tempestes. Amb bicicletes de ferro, amb pocs avantatges, amb sang, suor i llàgrimes.
 
Ara tot és fibra de carboni i materials ultralleugers. Merda grossa. Ara tot és imatge i depilar-se les cames per guanyar aerodinàmica. Aquesta fal·lera que teniu de sortir a pedalar amb ulleres de sol i amb tot l’equipatge llampant; no fos cas?! Fer ciclisme era i és una altra cosa. El ciclisme és creure en Déu i llegir molt. El ciclisme és tenacitat i serrar les dents. El ciclisme és morir i tornar a néixer... No és la bicicleta ni la indumentària. El ciclisme és mirar a l’horitzó i sentir-se petit, insignificant. Jugar-se la vida baixant cims amb la carretera molla i el fred cremant les cames. És caure per barrancs. Plorar de ràbia.
 
Aquesta moda banal de fer esport ben arreglats, ben pentinats... mirant-nos al mirall. Un esport que no faci suar, que et faci quedar bé a la foto i que et faci perdre uns quilets per estar ben guapos a l’estiu. Descreguts! L’esport es fa per patir, per ser millors persones, per aprendre els valors de l’amor i el treball. Però no aquesta merda de valors que inunden el capitalisme assassí actual: d’aquí que hàgim enaltit una cosa tan insípida com el pàdel i passem l’estona al Twitter i/o al gimnàs. Aviso: els Ptolomeus caigueren derrocats després d’haver creat la Biblioteca d’Alexandria, imagineu què ens passarà a nosaltres que l'única cosa que hem creat és el DIR i fer pilates els dimarts a la tarda.
 
Anar al gimnàs i portar bicis de magnesi ens condueix cap al penya-segat de la ximpleria i ens acosta, una mica més, cap al vassallatge medieval. Hauríem de deixar de fer el ridícul, doncs, i construir grans consensos al voltant de valors sòlids com la truita d’espàrrecs, la música de Johnny Cash o les bicicletes antigues: pesants i amb un sol pinyó. I obligar als mecànics a portar la bata bruta i un cigarro penjat a la boca, sempre. Com a aquell taller de bicicletes que hi havia al carrer Anníbal fa temps.

 
Publicitat

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 


Publicitat
Publicitat

giny


Edició en paper

20 de juliol de 2017

Publicitat



Publicitat

Entrevista

“Tot i que costarà, el futur del periodisme està en la notícia de proximitat”

Àngel Casas Presentador, periodista i Creu de Sant Jordi 2017

“Tot i que costarà, el futur del periodisme està en la notícia  de proximitat”
Publicitat