Avui
17.9º 79% 3.1 Km/h
Publicitat

Entrevistes

“Tot i que costarà, el futur del periodisme està en la notícia de proximitat”

Àngel Casas Presentador, periodista i Creu de Sant Jordi 2017

Fotografia: Xavier Solanas
Fotografia: Xavier Solanas
Àngel Casas (Barcelona, 1946), periodista, va iniciar la seva carrera a Ràdio Joventut i Ràdio Barcelona. Va ser columnista de Serra d’Or, El Correo Catalán, Mundo Diario, entre d’altres, i crític musical de la revista Fotogramas. Va fundar la revista Vibraciones (1974) i va crear diversos programes de ràdio a la Cadena Ser, Radio Nacional d’Espanya i Catalunya Ràdio. A la televisió es va donar a conèixer, sobretot, com a director i presentador a TV3 del programa Àngel Casas Show. Del 2008 al 2014 va ser director de Barcelona Televisió. La setmana passada participava a la Fonda Europa a una tertúlia organitzada per Clariana. –per Clara M.Clavell

–Tota una vida dedicada al periodisme i ara, jubilat des de fa 2 anys.  Com és el teu dia a dia?
–Fantàstic. Venia d’una feina molt tòxica, la direcció de BTV en plena crisi i em vaig començar a trobar malament. En jubilar-me vaig fer un any sabàtic i aleshores, com que m’agrada molt escriure, i de fet vinc del periodisme escrit, vaig obrir el bloc i publico almenys un escrit a la setmana perquè m’he compromès amb La Vanguardia. També col·laboro al programa Islàndia de Rac1 amb l’Albert Om. Tinc un gran futur a l’esquena, ja ho he fet tot.
–Mires la televisió?
–Miro molt el Barça, la sèrie Big Band Theory i els informatius. També m’agrada molt el cinema. 
–I la televisió que es fa avui, t’agrada?
–Els informatius estan molt condicionats per l’ideologia de l’amo, si és una empresa pública pel que mana i si és privada pel que paga. És un periodisme que ha evolucionat a pitjor els últims anys. Abans érem més lliures. 
–Llavors deus trobar a faltar el teu periodisme...
–No hi és, i és curiós que no hi sigui perquè a tots els països occidentals els pocs xous clàssics d’entrevista hi són. El periodisme està molt fotut; en crisi absoluta a causa de les noves tecnologies i la gent no compra en paper. Tot i així, crec que allò que està escrit en un paper té més força que el que llegeixes a la pantalla de l’ordinador. Quan era jove dèiem “lo escrito permanece”; referint-nos a la superioritat del periodisme escrit. 
–I això que ets un periodista que se t’associa molt a la ràdio i a la televisió.
– Sí, però sóc un periodista de premsa, vaig començar així i així és com gaudeixo. El fet és que si faig un bloc és perquè gaudeixo escrivint. Em sap molt greu el que està passant amb els diaris. Són la mare dels ous. El periodisme no té secrets i en un any en una redacció els aprens tots. Necessites vocació i la resta s’aprèn. Jo he viscut l’època de les redaccions amb màquines d’escriure, molt fum i molta tertúlia. En el moment en què van entrar els ordinadors tot això es va anar individualitzant. El periodisme de tertúlia s’ha perdut i això es nota als diaris, la política domina massa. Si em diguessis que la política és apassionant ho acceptaria, però estic fart de sentir sempre els mateixos temes de corrupció. 
–I què passa amb el periodisme local. El veus igual?
– No! Crec que, tot i que costarà, el futur està en la notícia de proximitat. El que passa és que aquest tipus d’informació té un competidor molt directe, que és el senyor que té un mòbil i passa pel carrer i penja la notícia a les xarxes. L’altre problema és la capacitat econòmica d’aquests mitjans. 
–Creus que els periodistes tenim dret a preguntar-ho tot?
–Tenim l’obligació, més que el dret.  Si parlem de periodisme honrat jo crec que sí. I els entrevistats també tenen dret a respondre-ho tot; és un joc de forces. Però hi ha preguntes molt difícils de fer i et pots endur més d’un moc.  
–Quina ha estat l’entrevista més difícil que has fet?
– M’ho he preguntat tantes vegades... Haver-li de preguntar a l’Anthony Perkins si tenia la sida. Situacions complicades n’hem tingut moltes...
–I la més especial?
–La de Martin Sheen, un home compromès amb molts problemes que es va obrir i que et venien ganes d’aixecar-te i d’abraçar-lo; o la Sharon Stone, una tia que es va fabricar ella mateixa i que amb 30 anys no havia fet res d’interès. Aleshores va decidir ser sexy i va començar a sortir en pel·lícules. Hi ha persones que t’han deixat una impressió que no oblidaràs i quan penses en l’entrevista que et van donar penses: “està bé el que hem fet”.
Publicitat

Comentaris


No hi ha cap comentari


 


Publicitat
Publicitat

Aparador

Elan Vital inaugura les noves instal·lacions del carrer Museu






giny


Edició en paper

19 d'octubre de 2017

Publicitat



Publicitat
Publicitat